Dijous 28 de febrer, tercera setmana de judici: assistim a les declaracions del lehendakari Íñigo Urkullu, del diputat d’ERC Gabriel Rufián, de l’ex diputat del Parlament de Catalunya Albano Dante Fachin, de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau i de l’ex ministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido.

Tornem a percebre dins de la Sala que existeix una desconnexió molt gran entre les preparades defenses dels presos i la desconcertant desorientació de les acusacions de la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i l’Acusació Popular.

Les defenses són molt precises en els seus interrogatoris. Fan cirurgia, saben en tot moment on i com han de preguntar per extreure la veracitat del testimoni.

Les acusacions, en canvi, no atenen les respostes, no escolten Els testimonis, pregunten com si no se n’hagués dit res abans, no prenen notes de fets essencials i no saben ubicar els testimonis en els fets que s’estan jutjant, fins i tot en aquells proposats per ells mateixos.

La declaració matinal d’Iñigo Urkullu, lehendakari basc, deixa clares dues coses: la primera, que ell va ser interlocutor a petició de la Generalitat per desbloquejar la situació institucional entre els governs català i espanyol, i la segona, que l’actitud del president Carles Puigdemont era pro-activa per poder arribar a un acord, a diferència de la del president Mariano Rajoy que “era renuente y nada proactiva”. Urkullu situa molt clarament les posicions dels governs respectius i permet a les defenses incloure aquesta testifical entre les que demostren que el Govern Català mai ha buscat el conflicte polític ni civil. També transmet al Tribunal que el conflicte és polític i no judicial i que això s’arregla amb una consulta legal i pactada.

La declaració de Gabriel Rufián queda massa tapada per la seva personalitat política i la seva més que coneguda posició personal en el conflicte Catalunya – Espanya. La seva declaració no tindrà repercussió com a prova de descàrrec, però permet mantenir que va ser la societat civil catalana la que va prendre la iniciativa i que en tot moment va ser pacífica, tant que el dia 20 de setembre es va permetre anar a berenar pels entorns de la concentració perquè mai va patir per la integritat física de ningú.

Albano Dante Fachin fa una declaració que tindrà més pes en la prova de descàrrec de les defenses al no estar tan vinculat a la política estatal com en Gabriel Rufián i perquè la seva posició política permet explicar al Tribunal que sense ser independentista va poder defensar les institucions catalanes sense violència. Dante Fachin explica que va viure de primera mà la concentració davant la Conselleria d’Economia durant tot el matí i es va permetre fumar una cigarreta al costat d’un dels Guàrdia Civils que hi havia a la porta, qui li va manifestar que no li molestava el fum. Desmunta la violència.

L’última declaració del matí ha estat la de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per nosaltres la testifical més transcendent a nivell probatori de la jornada. La transcendència de la seva declaració és que respon com a ciutadana participativa (amb experiència activa dins la PAH) i com a màxima responsable institucional de la ciutat. Deixa molt clar que el 20 de setembre la Policia Municipal no va haver d’intervenir tot i que es va posar a disposició dels Mossos d’Esquadra per tot allò que necessitessin i va deixar molt clar, transparent, que l’única violència que ella va viure l’u d’octubre va ser la desplegada per la Policia Nacional contra els manifestants pacífics, entre els que es trobava ella mateixa.

Colau va fer directament responsables de la situació els càrrecs polítics i policials de l’Estat, sense embuts, i va acabar afirmant que el referèndum de l’u d’octubre va ser iniciativa popular i que els més de 2.000.000 de persones que hi van intervenir haurien d’estar imputats per la Fiscalia, doncs tot va néixer d’un poble que volia exercir el seu dret a decidir. Excel·lent declaració de l’alcaldessa de Barcelona per a les defenses, que corrobora les seves tesis i reforça la seva prova.

La sessió de la tarda s’inicia amb una espessa i inconnexa declaració de l’ex-ministre de l’Interior Juan Ignacio Zoido que, a criteri de la majoria dels presents, no certifica la capacitat suficient d’aquest polític per arribar a ocupar una cartera ministerial tan important pel Govern espanyol. La seva ignorància, intencionada o no, de tot el que va passar i que és objecte d’anàlisi en aquesta causa especial 20907 resulta insultant per a qualsevol persona que hagi viscut els fets del 20 de setembre, 1 d’octubre i 27 d’octubre.

És impensable que la màxima autoritat en la seguretat de l’Estat Espanyol estigués tan desinformada i que les decisions més importants que es van prendre aquell dia no passessin per les seves mans. Senzillament inexplicable i gens creïble. Les acusacions no poden sentir-se gaire satisfetes de la declaració d’un testimoni tan important per a ells. No va aportar res a la causa.

Els tres testimonis citats aquell dia i que els tocava declarar com a alts càrrecs de l’Administració catalana (senyors Ginesta, Comella i Iglesias) es van negar a fer-ho en la seva condició d’investigats en la causa oberta en el Jutjat d’Instrucció núm. 13 de Barcelona. La llei els empara i el president Marchena ho va haver de respectar.

Deixar un comentari