Podria haver estat un bon dia, però no, avui era el 50è aniversari de l’Oriol Junqueras i el tribunal ha volgut regalar-li l’enèsima denegació de llibertat, petició plantejada juntament amb Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i Joaquim Forn. El Sr. Marchena llueix maneres florentines durant la vista, però sembla que oblida les necessàries garanties processals i fins i tot les normes d’educació, ja que els sol·licitants s’han assabentat de la denegació per la premsa abans que pels seus representants processals.

Des d’Atenes creiem que aquesta circumstància ha pesat sobre els acusats. El Jordi Cuixart manté alt l’ànim, però a la resta se’ls ha vist avui molt silenciosos. Tampoc hi ajuda que cada cop puguin interaccionar menys amb les persones que assisteixen a la vista, ja que el tribunal ha anat restringint la possibilitat de contacte. De fet, els familiars es queixen que ara solament poden abraçar-los durant els cinc minuts que els donen abans de començar la sessió de la tarda. De debò cal restringir-los més la comunicació? No és suficient la presó preventiva?

Per descomptat, els que formem part del públic no ens hi podem apropar. En tot moment, els funcionaris s’hi interposen i eviten que ningú tingui la temptació de parlar amb els presos; es transmet una sensació de vigilància absoluta tan a l’entrada com a la sortida del tribunal, i també a dins de la sala. Al costat nostre, un home que no sembla tenir interès en el judici passa el temps escrivint missatges pel mòbil, quan a la resta no ens han deixat entrar els telèfons a la Sala… Serà algú de la casa? Un dels responsables de vigilar-nos? Malgrat tot, estem convençuts que és important que omplim la sala, que ens posem els nostres llaços grocs i que acompanyem els presos polítics i els altres processats. En Marchena ha de saber que no estan sols, li hem de transmetre la voluntat d’un poble. Vàrem anar a Brussel·les, i ens hem manifestat a Madrid, i ara omplim també el Suprem.

A dins, toca un dia més de testimonis de l’acusació. Avui en total han estat vuit els policies nacionals que han declarat; són agents de la llei, però no ho semblen. Les seves respostes a preguntes de la Fiscalia són totes molt similars, i sentit un, sentits tots, tan li fa que hagin actuat a Lleida o a Barcelona. El seu llibre d’estil convergeix en tres eixos principals:

– Els ciutadans érem murs, i estàvem organitzats.
– La policia es va veure obligada a intervenir, i si es van causar desperfectes és perquè no se’ls va facilitar la feina; la seva intervenció va consistir en simples “forcejeos”.
– Els Mossos d’Esquadra, que clarament són el seu objectiu, van tenir una actuació passiva.

La igualtat en les declaracions va més enllà, el record pormenoritzat que llueixen a preguntes de les acusacions esdevé desmemoria quan qui pregunta són les defenses. De fet, perden la memòria i també la veu, la seguretat que llueixen amb el fiscal esdevé nerviosisme i negatives a les defenses, que fan el que poden, tot i els entrebancs processals que els posa el president de la sala. La negativa del Tribunal a acarir els testimonis amb les imatges els permet explicar el relat que els convé sense envermellir de vergonya.

La Fiscalia intenta bastir un relat, però no es sosté. Tots els fets suposadament delictius que s’imputen estan enregistrats i documentats, fins i tot els policies reconeixen que portaven càmeres, però malauradament no s’han incorporat els vídeos i no apareixen els enregistraments de Lleida i Tarragona.

Està clar que el compliment del previst a l’article 6.3 d) del Conveni per a la Protecció dels Drets Humans a un judici just inclou l’acarament dels policies amb les imatges de les seves intervencions, la funció del judici oral és la d’establir els fets realment succeïts i les defenses han de poder discutir el relat posant els testimonis davant els fets enregistrats. Al final, és igual que s’expliqui moltes vegades la mateixa mentida, que és el que pretén la Fiscalia citant fins a 119 policies nacionals i 87 guàrdies civils, ja que, per molt que aquesta es repeteixi, mai no esdevindrà veritat. Si el Suprem no ho vol veure, segur que ho veuran a Europa. Els magistrats de Schleswig Holstein ho van tenir clar des del minut 0: no hi ha rebel·lió ni sedició, no hi ha violència per part dels votants.

Per acabar, solament un apunt: què hi fan els lletrats de VOX a la vista? Des del nostre punt de vista, fer-nos sentir vergonya aliena per la seva improvisació i provocar el riure dels presents. No ens podíem creure el moment en què van preguntar a dos policies si els votants de l’1-O portàvem llaços grocs… Hauria estat bé que haguessin contestat que sí!

Deixar un comentari