Escriure la crònica de dos dies de judici al Tribunal Suprem, en què l’agenda preveu escoltar com a testimonis a deu guàrdies civils cada dia, certament no és una perspectiva engrescadora. Avui no ha calgut fer cua per entrar, hi ha poc públic i pocs familiars.

Els primers que intervenen són agents que han participat en els escorcolls de les naus on esperaven trobar les urnes i paperetes del referèndum, i que també varen participar en els registres domiciliaris dels detinguts el 20 de setembre del 2017 i en l’anàlisi dels documents intervinguts. El relat es monòton i, segons apunten els agents, varen trobar ben poca cosa, excepte gent que protestava i els “insultava” amb crits de “fora les forces d’ocupació”, “votarem” o consignes similars. Això els va esgarrifar, potser perquè acostumats a exercir d’autoritat i no havent realment rebut una cultura de policia al servei dels ciutadans, o policia democràtica, estan desconnectats de la societat en la que viuen. Estem parlant de guàrdies civils residents des de fa molts anys a Catalunya, suposadament integrats, malgrat que pel que s’ha sentit dir durant aquests dies al judici (d’imatges dels declarants no n’hi ha i des de la nostre posició els veiem d’esquena, tampoc podran confirmar-se les seves manifestacions amb imatges del que va succeir per decisió del magistrat Marchena) viuen en un microcosmos o l’aïllament de les cases-casernes fa que desconeguin la realitat del que els envolta.

Una de les conseqüències d’aquest judici potser haurà de ser repensar el paper de les forces policials i la seva educació cívica. Anem sentint els diferents testimonis i semblen haver estat induïts, amb pocs matisos, amb uns relats poc creïbles que són detallats i concrets a les preguntes de les acusacions, i que, en canvi, cauen en la vaguetat, amb respostes agressives i contradictòries, quan les preguntes provenen de les defenses. Quan un d’ells fa una narració menys sectària, el fiscal li fa poques preguntes i el testimoni dura deu minuts i escaig. També no deixa de sobtar la intervenció sempre esbiaixada del president Marchena intentant tallar debats i contrastos amb els testimonis per part de les defenses. Aquesta ha estat la tònica dels dos dies, i així continuarà sent previsiblement en les properes sessions, on encara hauran de passar més de cent testimonis de la guàrdia civil proposats pels fiscals.

La previsió d’acabar el judici abans de les eleccions municipals va esvaint-se a marxes forçades. Manquen vora de 400 testimonis, i després encara caldrà fer la fase documental, amb els documents i les imatges que no s’han deixat veure fins ara. No crec que es pugui concloure fins avançat l’estiu, amb el cansament acumulat per tots els que hi intervenen. Es comenta que a l’abril les sessions tornaran a ser de tres dies en comptes de quatre; això donaria un respir als presos i als seus advocats, i fins i tot a qui arreu del país anem seguint aquest serial, per mitjà de la televisió o la ràdio, tot i que tothom té ganes de què el malson s’acabi.

Continuen les declaracions de nous guàrdies civils sobre l’anàlisi dels correus electrònics intervinguts als detinguts i acusats, que sembla que hagin estat poc concloents perquè de la lectura de milers de mails només en seleccionen uns pocs. Alguns dels que intervenen parlen de la seva entrada als col·legis electorals per retirar urnes el dia 1-O. Esfereeix sentir gent cepada fent descripcions surrealistes de “cares d’odi” o ambient de “kale borroka”, fins i tot pels que no han estat mai a País Basc, però “els ho han explicat”. Segons aquests testimonis, “van passar por”, malgrat que, per exemple, al col·legi Quercus de Sant Joan de Vilatorrada hi entraren noranta-sis guàrdies civils i els que hi oposaven resistència eren només unes tres-centes persones assegudes a terra o bloquejant l’entrada. Novament, la manca de contrast gràfic amb aquestes afirmacions esdevé incomprensible i genera, sense resultats, les protestes de les defenses.

Els testimonis són una macedònia conceptual intentant il·lustrar el tribunal sobre la passivitat dels Mossos, tot i que alguns han de reconèixer la col·laboració de la policia catalana per poder sortir dels escorcolls o fins i tot introduir noms de suposats “sediciosos”, com ara el president Quim Torra o la Marta Rovira, tot i que el declarant no sap identificar-la ni en coneix els cognoms. El cert és que ens costa de pair la indignació que aquestes manifestacions ens generen, però també esclatem de riure al comentar anècdotes de la jornada amb els advocats Marina Roig, Olga Arderiu, Benet Salellas, Mariano Berges i Alex Solà, amb els quals compartim dinar més tard. Certament, hi ha hagut episodis còmics en les declaracions, com la imaginada bandera quadrada, amb un pal, verda amb ratlles de Òmnium… L’advocat Solà ens confessa que va creuar la mirada a la sala amb un membre del tribunal quan es produïa aquest moment i que tots dos tenien dificultats per aguantar-se el riure. Potser els testimonis al final, a força de voler creure el que els diuen, el que llegeixen en uns mitjans de comunicació parcials i arran de veure les mateixes imatges en bucle, s’acabin imaginant haver viscut o vist coses que no van presenciar.

No vull avorrir els benèvols lectors d’aquesta crònica amb la monotonia i detall de les declaracions d’aquests dos dies. Prefereixo explicar que al migdia tenim ocasió de visitar els presos uns deu minuts.

Els trobem en una sala gran, amb els porticons tancats -per arreu on passen els presos els porticons estan tancats, també a la sala del tribunal, la llum deu fer por al sistema-, i amb presència de diversos policies de paisà. Estan asseguts a una taula quadrada molt gran, i amb un parell de despatxos a les cantonades de la sala, on treballen amb l’ordinador tant el vicepresident Oriol Junqueras com en Jordi Sànchez. Semblen relaxats tot i que comenten el cansament que acumulen i la impotència per una situació de presó que minva les seves forces i la seva defensa. Ara bé, segueixen determinats i ens transmeten ànims tot i preguntar-nos sobre diferents aspectes de com es veuen les coses des de fora. També hem pogut observar més complicitat entre els empresonats i la resta d’acusats, com els consellers Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila, amb qui intercanvien comentaris i transmeten la impressió de formar tots part del mateix vaixell. Els qui no parlen amb ningú i no hem vist que ningú els saludés són els advocats de Vox, que entren i surten com corbs amb les togues negres altes i grossos com son. Bé, potser sí que intenten tenir contacte visual amb els testimonis de les acusacions quan abandonen la sala i els passen pel davant, però no sempre se’n surten.

Acabada la sessió de dijous marxem corrents cap Atocha per agafar l’Ave que ens tornarà cap a casa. Hi coincidim de nou amb en Mundó i en Vila, i amb alguns dels advocats que tenen pressa per tornar a estar amb els seus i allunyar-se fins dilluns d’aquest ambient resclosit en què ja porten més d’un mes i que encara hauran de suportar molts mesos més.

Deixar un comentari