Sant Jordi al Suprem

Es fa estrany passar un dia de Sant Jordi a Madrid. I encara més si estàs tot el dia sentint parlar de Catalunya i no pas de llibres i roses. Molts dels assistents al judici porten roses i les mostren als presos, amb una complicada barreja de sentiments que, per les cares que fan, sabem que entenen i comparteixen.

No hi ha Sant Jordi al Tribunal Suprem. El primer en declarar és un oficial de la Policia Nacional que va intervenir en tres col·legis electorals de Barcelona. Tot i que reconeix que no va veure agressions, declara que va sentir insults i que hi havia una parella de mossos que no van actuar. Com sempre, no es dona possibilitat a les defenses de contrastar les seves declaracions amb els enregistraments de les escenes a què s’està referint.

El segon testimoni era proposat per l’Advocacia de l’Estat i es referia a la qüestió, ja suscitada amb anterioritat, de la factura girada per Unipost i no pagada per la Generalitat. El testimoni, que prestava serveis a la Conselleria va explicar amb minuciositat el funcionament de l’aplicació informàtica que gestiona el pagament i els motius que van determinar que la factura no fos atesa. En definitiva, no hi havia encàrrec i no es podia pagar; i això es va fer de manera gairebé automàtica. Malgrat la claredat de les seves explicacions, l’Advocacia de l’Estat i la Fiscalia van insistir en les seves preguntes, demostrant que no s’havien preocupat gaire de documentar-se sobre els sistemes de contractació i gestió de factures de l’Administració de la Generalitat.

La resta dels testimonis del dia eren a proposta de l’acusació particular. Dels vuit citats, no va declarar el conseller Pere Aragonés, perquè es va acollir al dret de no fer-ho en estar investigat en una altra causa.

Dels altres set testimonis, el primer va ser un ciutadà que penjava cartells a Badalona el dia 26 de setembre, quan va ser identificat per la Guàrdia Urbana i aquesta va intentar requisar-los els cartells que estaven empegant. Va explicar amb detall l’incident, així com el motiu i el sentit de la intervenció d’en Jordi Cuixart, a qui no coneixia personalment fins aquell dia. L’acusació que l’havia proposat semblava acontentar-se amb la constatació d’un fet que ja sabíem, sense intentar posar en evidència cap mena d’inconsistència o contradicció en la versió del testimoni. De fet, si no fos per l’absoluta irrellevància de l’incident, hauria semblat més un testimoni de la defensa que de l’acusació. Per reblar el clau, el testimoni va acabar explicant-nos com s’havien fet una selfie amb en Jordi Cuixart aprofitant l’avinentesa, no gaire indicativa de l’ambient de crispació pel qual li havien preguntat les acusacions.

També a petició de l’acusació particular van declarar els tres consellers que van cessar durant al mes de juliol de 2017, Jordi Jané, Meritxell Ruiz i Jordi Baiget, així com el Secretari de Govern que també va cessar en ocasió d’aquella crisi parcial. Tots ells van desvincular el seu cessament de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre, el qual tots ells donaven per descomptat que seria acordat amb l’Estat.

Els ex-consellers van ser contundents en declarar que el Consell de Govern mai havia tractat la via unilateral mentre ells hi van pertànyer. L’ex-conseller Jané va ser especialment vehement quan va defensar el paper dels mossos dins de la llei i la constitució; va repetir en diverses ocasions que el Govern compartia la visió que ell tenia sobre aquesta qüestió i que s’havia sentit sempre recolzat pels seus companys de Govern quan des de certs sectors s’havien criticat certes actuacions dels mossos durant el seu mandat.

Els altres dos testimonis que vam poder escoltar van ser dos mossos d’esquadra, un sergent de l’àrea de mediació i l’intendent que n’era el responsable durant la tardor de 2017. Els dos ens van explicar amb detall els objectius i el funcionament d’aquesta àrea.

El sergent va ser preguntat sobre la seva intervenció durant el matí del dia 20 de setembre a la Conselleria d’Economia. Vam constatar que el testimoni era una persona absolutament detallista que ens va il·lustrar amb una minuciositat a cops exasperant sobre els diversos episodis en què va intervenir. Entre molts altres detalls, ens va donar els noms de pila dels tinents de la Guàrdia Civil i d’alguns funcionaris amb els quals va interactuar, amb la majoria cordialment, durant aquella jornada. Pel que fa al fons de les seves declaracions, va confirmar la disposició dels mossos a facilitar l’entrada de la comissió judicial i l’entrada i sortida de les persones que es trobaven dins de la Conselleria. També va explicar amb detall la col·laboració dels voluntaris de l’ANC, tal com en va dir que succeeix normalment en les manifestacions en què intervé.

La declaració de l’intendent va il·lustrar el desenllaç de la manifestació del dia 20 de setembre, perquè ell hi va intervenir personalment sobre el terreny a partir de les deu del vespre. Ell va ser qui va acompanyar la secretària judicial quan va sortir de la Conselleria per la part del darrera i va explicar amb un to absolutament natural i convincent, quina havia estat l’actuació dels mossos fins que van aconseguir recuperar els cotxes policials que s’havien quedat al mig de la manifestació. Ens va explicar també el paper d’en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez en aquesta darrera fase, decisiva perquè s’acabés la manifestació.

En acabar la sessió, un cop més, la sensació de profunda injustícia, en haver de desfilar, apressats pels funcionaris del tribunal, davant dels acusats presos, sense ni tan sols poder aturar-nos a saludar-los, donar-los el nostre ànim, ni molt menys felicitar-los Sant Jordi. Res del què hem vist o sentit és propi d’un procés en què s’hagi d’haver decretat presó provisional. Res en aquesta crònica podria fer pensar que els acusats, enlloc de sortir amb els seus advocats, els seus familiars i tots nosaltres, s’haguessin de quedar fins que uns furgons els portessin a la presó. Aquesta injustícia és dolorosament punyent quan s’hi assisteix personalment; i també sabem que ho és per a aquells que no hi poden ser. Però no sabríem tancar la crònica sense fer-ho palès. Passar un Sant Jordi al Tribunal Suprem pot ser estrany: que els nostres representants el passin a la presó és una ignomínia, de la qual tard o d’hora hauran de retre compte els seus responsables.

Lleida, a 24 d’abril de 2019

Deixar un comentari