La jornada comença esperant al passadís que dona accés a la Sala Magna del Tribunal Suprem amb els nervis pertinents per entrar a una sala on saps que tot el que està passant és el més similar a una farsa.

El fet d’esperar durant una hora és fa més lleuger amb les converses entre la resta d’assistents, pregunten d’on vinc, si sóc la filla del Jordi Sànchez “perquè tinc un aire a ella” o si he arribat molt d’hora a la porta del Suprem per tal d’assegurar-me una acreditació. Després de interactuar-hi, arribo a la conclusió que tots els que estem allà tenim un objectiu comú: fer sentir escalf al presos durant el transcurs de la sessió.

Quant el rellotge toca les 10 tot el públic està disposat en fila i l’ambient és molt més silenciós, i encara més després d’adonar-nos que els presos han passat per davant nostre però no els hem pogut veure perquè els fan passar per darrera d’un biombo protegit pels cossos de seguretat. Un cop dins de la sala m’he n’adono que s’hi respira un aire de segle passat, les pintures il·lustrades als sostres, les cadires entapissades on ens fan seure o el record d’una gran creu penjada a les nostres esquenes, que es veu en la seda que recobreix la paret (l’hauran treta només per aquest judici? O varen fer-ho un cop aprovada la constitució, però no han tornat a tapissar?) .

Avui, dimecres dia 8 de maig declararan davant de la “Excelentísima Sala” testimonis a proposta de la defensa dels acusats Jordi Sánchez i Josep Rull, representats pels advocats Jordi Pina i Ana Bernaola. Tots vénen de diferents racons de Catalunya i els uneix el fet d’haver participat, d’alguna manera, a la jornada del dia 1 d’Octubre.

Quan la lletrada Bernaola els hi preguntava pel transcurs de la jornada, la majoria d’ells relataven que va ser un dia festiu que recordaran tota la seva vida i que, per suposat, va transcorre sense cap mena d’insult, ni aldarulls amb la policia, sense cap esputació ja que es tractava d’una jornada electoral en la que van participar coneguts, família, veïns i amics dels testimonis.

Quan era el torn de l’Advocacia de l’Estat, la majoria de les preguntes anaven dirigides a la formació de les meses electorals, preguntant la forma en que entraven les urnes fins als col·legis electorals i d’on provenien les paperetes i tot el material necessari per poder dur a terme una jornada electoral. Els testimonis es limitaven a contestar que les meses electorals es van formar espontàniament, que les urnes arribaven a l’escola o al centre en un vehicle propi però que no coneixen a la persona encarregada del transport o que havien entrat per una porta secundària.

Des del meu punt de vista, el problema rau en que ni la fiscalia, ni l’advocacia de l’estat, ni el jutges i molt menys l’acusació popular poden arribar entendre que ni els mateixos ciutadans, en la majoria de casos, sabíem com arribaven les urnes, qui les tenia i on s’amagaven. Per molt que els testimonis intentin explicar-ho amb el màxim detall possible, el dia 1 d’Octubre va ser una jornada inexplicable, i la perplexitat es palesa als seus rostres.

Quant a l’acusació popular únicament formulava preguntes a certs testimonis i es poden resumir en dues: “¿Le pidieron el DNI a la hora de votar?” i “¿Se tuvo que apuntar en alguna lista o hacer un acto administrativo para votar el 1 de Octubre?”. El públic assistent quan escoltava les preguntes no podia evitar riure, fer un comentari al company del cantó o sospirar per tal de demostrar l’estupidesa de la pregunta formulada.

Les preguntes de la Fiscalia anaven totes encaminades als incidents que va haver-hi, relacionant-ho i comparant-ho amb els atestats policies que posseïen, fet que va provocar que el President del Tribunal Suprem en diverses ocasions els tallés i els obligués a formular una nova pregunta.

El més sorprenent va ser que per primer cop els jutges del Tribunal Suprem van haver de donar raó a una de les advocades de les defenses. La lletrada Bernaola estava interpel·lant a un dels testimonis sobre les càrregues policials rebudes, però el President del Tribunal va tallar-la advertint-li que la pregunta no era pertinent i que, per tant, n’havia de realitzar una altra, alhora que li recordava la possibilitat de formular protesta. L’advocada de la defensa va formular la protesta, però el Tribunal va donar-li la raó autoritzant-la a fer de nou la pregunta, declarada impertinent, un cop finalitzat el torn de l’Acusació Popular.

Durant tota la sessió, i imagino que durant tot el procediment, va resultar evident el poc esforç fet per part del jutge Marchena a l’hora de citar correctament els noms dels testimonis, si el nom o cognom tenia una doble ella ell ho pronunciava amb una ela sense cap tipus de mirament i si era un cognom una mica enrevessat ell es menjava les lletres per tal de dir-ho d’una forma més senzilla.

Tot i els fets anteriors, la realitat és que la sessió del judici va transcorre sense gaires incidents, excepte que el President del Tribunal Suprem, cada cop que algun dels testimoni es desviava una mica de la pregunta formulada, o de la resposta que li era grat sentir, els tallava i demanava als advocats que formulessin una altra pregunta. En altres paraules, el president de la Sala Magna no volia sentir històries personals, motiu pel qual la majoria dels testimonis no van estar més de deu minuts declarant, fet que va provocar que la sessió únicament durés dues hores al mati i dues hores a la tarda. El comportament del president fou desconsiderat i poc educat, impropi del que hauria de tenir un servidor públic.

Durant el transcurs de tota la sessió segueixo tenint aquesta sensació d’antiguitat, de vellesa que explicava al principi; les formes en que s’han de dirigir els advocats, fiscals i acusacions a la Sala, el fet de que el Sr. Marchena no deixi seure als testimonis fins que ell no ho indiqui, la poca educació que tenen algun dels funcionaris amb els que ens anem creuant, no deixant que ningú s’acosti a saludar els presos, ni tan sols els testimonis que son apartats amb empentes quan han acabat de declarar.

Però malgrat tot aquests contratemps els presos polítics encara mantenen el somriure i el gest d’agrair-nos amb una sola mirada la nostra presència, una actitud digna d’admirar!

Deixar un comentari