Madrid, dimarts 4 de juny 2019 

Avui és el dia en què la Fiscalia, l’Advocacia del Estat i l’acusació particular presenten les seves al·legacions finals.

És negra nit quan el AVE surt dels túnels que emboliquen l’estació de Sants i inicia el seu trajecte directe cap a Madrid. Encara no són les sis del matí i sopren l’activitat del tren que va ple a vessar. Compartim una taula de 4 en una punta del vagó 7. Malgrat la matinada i la inevitable son que tenim, iniciem la jornada amb ganes de xerrar i de compartir les nostres emocions. Avui serà un dia llarg, intens i segurament molt dolorós. Sabem on anem i què escoltarem, però ens mou el desig de ser allà, prop dels presos i els seus familiars i mostrar-los a tots ells el nostre sincer agraiment i suport per tot el seu sacrifici. 

A dos quarts de nou del matí ja som a la cua de la porta lateral del Tribunal Supremo per tal de fer tots els tràmits necessaris per accedir-hi. Madrid ens rep amb un dia clar i lluminós, tot al contrari del què ens trobarem dins la sala on es celebra el judici. Observant les persones que hi ha a la cua de seguida ens adonem de la varietat de perfils que hi haurà entre el públic. Hi ha estudiants de Dret d’arreu d’Espanya, molts catalans anònims que ho hem deixat tot durant un dia per ser aquí, i alguns, menys, dels “altres”. M’agradaria poder parlar amb algú dels altres, saber d’on vénen, i sobretot què els mou a ser-hi. Però no hi ha manera d’establir una conversa tranquil·la amb cap d’ells. Fem un esforç per no donar cap valor a les mirades i al llenguatge no verbal obertament hostils amb les què topem i ens centrem en la nostra conversa que gira al voltant de la possibilitat, cada vegada més real, de no poder accedir a la sala. La lentitud amb la què la Policia Nacional revisa bosses, reté els mòbils que es quedaran tot el dia apagats dins una caixa i anota a mà els noms i DNIs de tots nosaltres, és exasperant. La sessió comença a les deu del matí en punt i qui no sigui dins la sala a aquella hora, es quedarà fora.  

Mentre fem cua ens fixem en una fila paral·lela que hi ha a l’altre costat de la porta. És la cua per als familiars. Identifiquem alguna cara coneguda i no podem evitar sentir una petita descàrrega de dolor a tot el cos pensant com ha de ser per tots ells aquesta experiència. Els tràmits policials amb els familiars van més ràpid. Només faltaria que fóssin ells els qui es quedéssin fora!! 

Finalment, quan ja fa una hora que fem cua avançant molt lentament entrem pels pèls, els últims del grup del públic.  Un policia ens acompanya pels passadissos i escales de l’edifici tot alabant la seva majestuositat. És un noi molt jove i amable però nosaltres no estem gaire pendents de l’arquitectura en aquest moment. Som conscients que cada passa que fem ens apropa a la sala on hi ha 12 persones acusades de delictes molt greus que encaren amb valentia i dignitat una més que possible estada a la presó, injusta i llarga, molt llarga. 

Com que som els últims en entrar i la sessió és a punt de començar, quasi tothom està ja assegut, però ens sorpren enormement trobar-nos en Jordi Cuixart i en Josep Rull, drets, mirant i saludant a tots els qui anem entrant. Ténen la mirada clara i un immens somriure. Ens dónen la benvinguda i les gràcies per ser allà, per haver vingut. Em quedo glaçada. 

De seguida comença la sessió on ja s’estableixen els torns de paraula i les pauses que es faran al llarg del dia. Ho ténen tot ben planificat, molt apamat. Encara no tinc prou capacitat d’escolta ni d’observació per res. Continuo impactada per el somriure de benvinguda que ens han dedicat en Cuixart i en Rull. La matinada i els tràmits feixucs, exageradament lents, queden lluny ara. 

El relat de la fiscalia fa que aterri ràpidament a la realitat. En menys de cinc minuts escolto paraules i expressions com cop d’estat, atac sistemàtic contra la democràcia, violència extrema, etc… Sento com es defineix a la Generalitat del 2017 i el seu govern, com una organització criminal. Es refereixen als presos, a les persones que ténen al seu davant, com “el procesado” o “la procesada” en comptes de fer servir els seus noms. I als que son lluny, exilats, són qualificats de “procesados rebeldes”. 

Per suposat, la fiscalia qualifica l’actuació de la Policia i de la Guàrdia Civil de l’1-O com a ús de la força legítim, legal i necessari. Crida l’atenció com al cor de la justícia d’un país que s’ auto defineix com modèlic en democràcia i llibertats, es poden sentir coses com “votar no es delito, pero a veces si lo es”. No ténen cap vergonya. És la oratòria del menyspreu i l’atac permanent cap als acusats. El relat s’exten fins a quasi dues hores en les que criden l’atenció moltes coses. D’una banda l’altíssim grau de concentració de tota la filera d’advocats de la defensa, prenent notes als seus portàtils o fins i tot escrivint a mà. Però sobretot, el posat digne dels acusats en tot moment. De tant en tant algun d’ells fa que no amb el cap, suposo que en un acte reflex i humà totalment espontani. Son tant a prop nostre. I alhora, tant lluny… ens separa un cordó de vellut fàcil de saltar, però també tot un aparell de demolició inmens d’un estat incapaç de practicar el diàleg. Aquest és molt més difícil de superar. Una part del públic s’agita una mica més que els presos. De tant en tant fins i tot se sent algun so gutural de desaprovament. 

També crida l’atenció una altra cosa a la sala. Hi ha una inscripció en llatí sobre la porta d’accés principal però no la puc llegir des d’on soc jo, massa lluny. Als dos costats de la inscripció hi ha dues paraules amb un tamany de lletra gegant que donen la benvinguda. Pax i Lex. Pau i Lleis, Pau i Justícia. Sentint el relat de la fiscalia sembla que haguem viscut un període de guerra llarg. I de justícia, difícil parlar-ne en aquest moment on just la fiscalia argumenta que no calen armes per afirmar rotunda i categòricament que si, que hi va haver violència per part dels votants del 1-O. Potser tots els qui vam votar aquell dia hauriem de seure on són els presos doncs. No hi cabriem. La justícia espanyola no té cap sala prou gran per fer-nos-hi entrar a tots. 

A migdia fem un descans de vint minuts. Compartim passadissos i espai de cafès amb els advocats de les defenses, els familiars i també amb els acusats no presos, la Meritxell Borràs, en Carles Mundó i en Santi Vila. Saludem ràpidament en Mundó i parlem força estona amb la Borràs. Tots dos encaren una possible condemna de set anys de presó. Set… no són pocs. I malgrat ells no són ara a la presó i una part important de les seves vides és radicalment més normal que la dels seus companys, carreguen l’enorme pes de l’amenaça de presó i del procés amb la mateixa dignitat i serenor. També tenim ocasió de parlar breument amb alguns membres de la premsa de Madrid. El seu to és cordial i professionalment obert a sentir la nostra veu, però de seguida notem que no han entès res. Sembla que ningú ha pres consciència que dins l’estat espanyol hi ha com a mínim dos milions de persones que ja han desconnectat. Del tot. 

Tornem a la sala i el moment de la benvinguda càlida dels presos envers nosaltres es repeteix. Tinc la pell de gallina altra vegada. Hauriem de ser nosaltres qui d’alguna manera poguéssim expressar el nostre agraïment pel seu sacrifici. La meva vida no pateix cap entrebanc per causa dels meus ideals. Ells i elles ho han deixat tot, absolutament tot, a banda. Però sens dubte, ells estan més forts que nosaltres. 

I torno a ser dins la sala asseguda en un banc de vellut de color vi, incòmode i rígid. De fet, tota la sala ho és. Rígida, forrada de marbre verd i tela fosca, amb escuts daurats d’un to molt apagat. La sala té tres balcons enormes que dónen a la Plaza de la Villa de Paris però tots els porticons son tancats i no entra ni un bri de llum natural. Fora fa un dia esplèndid de primavera però dins l’ambient és altra vegada molt fosc. Seguim sentint els arguments de la fiscalia amb frases i expressions com ara “ la expresión no violenta se tornó belicosa”, “alzamiento absoluto e insurrección” com si es parlés d’un exèrcit armat d’un país llunyà que organitza un cop d’estat. El segon fiscal també parla i molt de violència. Defineix als sis mil policies que van dormir amuntegats en un ferri al port de Barcelona com a “humildes hombres al servicio de la patria”. Del “a por ellos!” no en fa cap menció però no s’oblida d’argumentar com es va cumplir el prinicipi de la proporcionalitat quan fa referència als cops de porra i a les seves agressions. Parla i parla de violència, de conspiració i de provocació de les masses per arribar a la conclusió que l’acusació i “el delito queda consumado pluscuamperfectamente”…  És necessari fer servir aquest llenguatge? Potser allà dins si que ho és. Tant com fer referència a Catalunya com a “comunidad autónoma” permanentment. Per no pronunciar el nom de Catalunya qualsevol alternativa és vàlida sembla. 

El jutge Marchena tanca la sessió del matí i dona un descans de dues hores per dinar. Bé, dinem en mitja horeta i tornem a fer la cua que hem fet al matí, ara sota un sol que crema, per tal d’assegurar-nos l’accés. Altra vegada es repeteix l’exasperant lentitud dels tràmits en mans de la Policia Nacional que intenta tant com pot deixar fora de la sala a tanta gent com pugui. Entrem altra vegada pels pèls i tornem a seure als bancs rígids. Ara és el torn de l’advocada de l’estat, aquella noia que crida l’atenció per ser molt més jove que els seus col·legues de la fiscalia. I per ser dona en un mon clarament dominat per homes. Aparentment pot semblar que té un to un pèl més moderat. No fa tant èmfasi en el factor violència però pel què fa a la resta, ataca a mort. Desobediència, insumissió, insurrecció, conspiració, provocació i així passem dues hores més on el cansament comença a aparèixer entre nosaltres, el públic. Però no pas entre els presos, que continuen estoïcs amb un posat impecable en tot moment. Hem parlat amb alguns familiars i sabem que és durant la pausa del dinar quan ténen ocasió de saludar-se i estar junts una estona. Potser és gràcies a aquest petit oasi que acumulen l’energia necessària per seguir. Se’ls veu esplèndids en tot moment.  Cap a les sis, l’advocacia de l’estat acaba el seu argumentari i tenim un breu descans. Ja només queda sentir l’acusació particular, l’extrema dreta més casposa. Decideixo no escoltar-los. En senyal de solidaritat amb els presos decideixo quedar-me dins el Tribunal Supremo l’estona que duri el seu relat però no pas dins la sala. Tots coneixem els nostres límits i sabem quan hem de parar de fer segons què. Però no podem quedar-nos dins l’edifici per raons de seguretat. Vés a saber. Abans d’entrar ens han regirat les bosses, les han passat per una màquina de seguretat, hem creuat l’arc de metalls, ens han requisat el mòbil i ens han fitxat. Tot i així som una potencial amenaça en tot moment, per tant hem de sortir de l’edifici. O dins la sala, o al carrer. 

Surto tan trasbalsada del TS que estic fins i tot desorientada. Li demano al policia que hi ha a la porta cap on he d’anar per trobar l’estació d’Atocha. Em respon que no ho sap. Difícil de creure no saber on és l’estació més important de Madrid si vius allà oi?. És igual, ja la trobaré. Aprofito l’estona per saludar una persona que estava entre el públic i que s’ha passat tot el dia dibuixant els personatges del tribunal en una llibreta. M’hi he fixat des de bon matí. M’ensenya la seva llibreta mentre comentem la jornada. Ha gastat tota la tinta del seu retolador. L’últim dibuix, un retrat esplèndid del Marchena, està quasi acabat, però no del tot. Igual com el procés mateix. Queden els relats finals de les defenses la setmana vinent. I després de l’estiu, la sentència. 

Decideixo caminar fins Atocha per estirar les cames i ventilar la ment. Ja sabem que això no acabarà bé, de cap manera pot acabar res bé si ja comença esguerrat. Avui he parlat amb advocats anònims que hi havia entre el públic i hi ha certa corrent optimista que sosté que no es poden demostrar els càrrecs. Però què passaria a Espanya si la sentència fos absolutòria? Hi hauria una revolta de protesta i això no ho permetran. Pagarem els catalans i molt concretament els acusats. I llavors, la revolta hauria de ser nostra. A veure què passa a l’octubre. 

Núria Morales i Febrer – Barcelona, juny 2019

Deixar un comentari