Advocats engominats

Després que ens fessin passar d’un passadís a l’altre, amb moltes aturades intermitents i guiats per uns policies amb una cara d’amabilitat que no es corresponia gens amb els fets, vàrem arribar a la sala de judicis del Tribunal Suprem. Només d’entrar, la meva primera mirada va ser per a la Carme Forcadell. Potser conscient que era el dia del seu aniversari, vaig voler entendre que el somriure que em va dirigir tenia expressió d’abraçada. L’intent de donar-li la mà va tornar a posar al seu lloc la falsa amabilitat d’aquells policies que intentaven ser diferents. Ni tan sols ens varen deixar aturar, com si saludant els presos els haguéssim de prendre el seu botí. Malgrat que això no m’havia passat pel cap, m’hauria encantat!

El judici de la tarda va començar pocs minuts després de les quatre. Aquell dia no hi havia cap declaració de testimonis: la sessió consistia en una sèrie de vídeos presentats per la defensa. Em vaig asseure a la penúltima fila de l’espai reservat al públic, perquè les dues últimes estaven situades a sobre d’una tarima, la qual em donava una bona perspectiva de la sala. Em vaig mirar els presos polítics un per un, sense parar atenció a les moltes pantalles que hi havia, unes pantalles situades gairebé paral·leles a les parets laterals. Semblaven més pensades per als mussols, que poden girar el coll cent vuitanta graus, que no pas per a les persones, que en la majoria de casos no arribem als noranta.

Els jutges, que eren davant per davant meu, conscients que després de dinar hi ha el perill d’algun cluc d’ulls, encara els obrien més del compte. El jutge Marchena, que seia a la cadira més alta, potser cansat de veure a la televisió que les dents superiors se li desabriguen amb molta facilitat, es mirava les imatges tapant-se la boca igual com fan els futbolistes quan parlen i ensumen una càmera de televisió al seu voltant.

Em varen cridar molt l’atenció els advocats de l’acusació popular, Ortega Smith i Pedro Fernández, perquè ni per un moment es varen mirar els vídeos, llevat de quan varen sentir que cantaven: “A por ellos”. Vaig arribar a pensar que no es trobaven bé, perquè estaven totalment capcots, concentrats mirant a sobre de la taula i amb la mà que els feia de visera per assegurar-se que, si tenien alguna distracció, no els apareguessin imatges de la pantalla del seu davant, perquè ells no tenien la necessitat d’haver de fer el gir dels mussols.

Al mig de la sala, els acusats, asseguts en uns bancs, els uns darrere els altres, com si anessin a sobre d’un bus llançadora que estigués a punt de retornar-los a les presons d’on havien vingut, em varen fer plorar d’impotència. Em va passar pel cap posar-me a cridar com un boig i dir-li al jutge Marchena: “Oblidi’s de l’odi i de la injustícia, deixi’ls lliures i no abusi del seu poder!”

Allà, mentre els vídeos anaven passant no podia deixar de pensar en la Santa Inquisició. Els segles ens han ensenyat que aquelles dones mal anomenades bruixes, que un tribunal les feia cremar vives, només eren culpables d’haver dit allò que pensaven i de negar-se a ser submises a la justícia, una justícia manada per la raó de la força. No podia deixar de preguntar-me què podria fer perquè aquesta gent, encara ancorada al passat, poguessin despertar-se i veure avui mateix que aquesta seva mentalitat arcaica és una verdadera monstruositat.

Mentre me’ls anava mirant, amb aquells farbalans blancs tombats màniga amunt, i convençuts del seu poder, com si estiguessin per sobre del bé i del mal, tota aquella sala de regust franquista s’anava ennegrint sense cap mena d’esperança per als nostres presos polítics. Fins i tot, el reflex de la brillantina d’aquells dos advocats encartonats m’eclipsava la pena que em feien els fiscals, uns fiscals que tenien per única missió aconseguir una condemna de molts anys, perquè com més llarga sigui la pena de presó més gran serà la seva glòria. Allà, embolcallat de tanta injustícia, alguna cosa em deia que aquells anys de quan cremaven les bruixes, potser no eren tan llunyans com sembla.

Tota aquella renglera de jutges i fiscals apuntant el fibló invisible ple de verí cap als presos, em va donar la resposta a una pregunta que un dia m’havia fet la meva neta i que no li vaig saber respondre: “Una abella pot picar una altra abella?”

Foto: El secretario general de Vox, Javier Ortega Smith (d), y el vicesecretario jurídico de Vox, Pedro Fernández (i). (EFE)

Deixar un comentari