[La crònica que aquí us presentem és d’una autora que s’allunya en to i contingut de les publicades anteriorment per advocats de l’Associació Atenes en aquest web. Oferim una mirada més personal i desenfadada, en primera persona, que creiem que pot ser d’interès per als nostres lectors per tal de conèixer un altre punt de vista sobre el judici.]

Després de la jornada laboral, surto de la feina amb una muda a la motxilla, i me’n vaig a buscar l’AVE a Madrid. M’he agafat un dia de vacances per anar per primer cop a la vida a un judici. I vaig al JUDICI! En direcció a Sants em pregunto, però… què estic fent? Per què hi vaig? Per morbo? Per solidaritat? Per acompanyar els presos i preses?

Jo només conec el Jordi Sànchez de quan érem estudiants a la universitat. Un cop cada uns quants anys ens trucàvem i dinàvem, fins que es va posar de president a l’ANC. Només ens vam veure un cop després d’un acte al meu barri, a l’època que estava molt qüestionat dins de l’Assemblea. A la meva pregunta, “Què, com ho portes?”, em diu: “És molt dur. Davant d’una cervesa t’ho explico”. No va arribar mai aquella cervesa.

Amb el Jordi Sànchez tinc el vincle que tinc, més semblant a aquella mena de confiança que es té als companys d’escola que no pas als amics i amigues que veus en la quotidianitat. No sé si aquest vincle justifica que me’n vagi fins al Tribunal Suprem, francament. Si poguéssim tenir una conversa sobre la situació política, molt probablement no estaríem d’acord. Però això és absolutament irrellevant. Sí que em faria il·lusió almenys abraçar-lo, i fer-li arribar el suport, l’escalf i ànims.

Ja a Madrid, em trobo amb un jurista amic d’amics, i un amic del jurista. No els havia vist mai i no els conec de res. Sopem prop de Sol, i ens expliquem quatre coordenades de la vida per a situar-nos mútuament. L’entesa es total.

L’endemà sortim aviat del pis, i tirem carrer avall. Esmorzem un “español” (truita de patata). I ens trobem un carrer anomenat “Calle del Españoleto” . També passem davant dues de les zones zero de la corrupció del PP: el Canal Isabel II i la seu de la Calle Génova. Google Maps en mà, arribem al magnificent edifici del Tribunal Suprem. Molt cordó de seguretat de l’edifici. No puc resistir-ho i li pregunto a un policia si em puc fer una foto. “Ningún problema. Adelante”. I ens fem unes fotos, com si fos la Torre Eiffel.

Anem a la porta d’entrada del públic, són les 9:25. Faig la cua corresponent i em fixo en què hi ha una munió de nois i noies molt joves, uns vint-i-pico, molt “trajats” i ben vestits. “Aquí hi ha molt públic de VOX”, em diuen. Osti!! …amb això no hi comptava.

Entrem, per un laberint d’oficines i escales, fins que arribem a la planta noble on està la Sala que tots hem vist a la tele. Estic nerviosa. L’edifici imposa. Però encara imposen més els funcionaris i els policies que et condueixen dins del laberint. S’endevina una litúrgia, que jo no entenc, però acato amb silenci i actitud respectuosa. Porto un llaç groc a la solapa, i una xapa de “llibertat presos polítics” a la motxilla que no penso amagar.

En el moment abans d’entrar entreveig el Josep Rull ja a dins la sala d’una volada. M’adono que en els moments d’entrades i sortides és, precisament, quan podré saludar! Quan travesso el llindar, veig el Sànchez. El miro, ell no em veu. I el miro més intensament per tal que em vegi. I, finalment, em veu! Li canvia la cara, aquella cara de somriure radiant i sincera que té. Ens saludem, ell molt desimbolt, i jo encara cohibida. Ell ja compleix la setena setmana en aquella sala. Per a mi és el primer dia.

Ja asseguda al meu lloc, puc veure la consellera Ester Capella acompanyada d’algú que no conec. Reconec la Marta Lasalas d’El Nacional i veig que hi ha periodistes assegudes, llibreta en mà. La jovenalla estudiant o de Vox, o les dues coses, seu unes files més enrere.

Quina sala! Quin poderío! I que poc funcional que és tot plegat. És molt més gran del que sembla a la televisió. I em fixo en la Piedad, que és la que acompanya tots els testimonis fins al seient, i els agafa el DNI. Camina molt estrany, i és més guapa a la vida real que a la pantalla. Què deu pensar de tot plegat?

Avui toquen declaracions de guàrdies civils, i mossos d’esquadra, tots ells identificats amb uns números per part del magistrat Marchena. Els fiscals Jaime Morena i Fidel Cadena els fan preguntes sobre fets que la “massa” va dur a terme els dies 20, 27 i 28 de setembre, el 2 i 3 d’octubre, i el 8 de novembre a llocs com La Seu, Lleida, Girona, Manresa, Igualada, Valls, Gandesa, el carrer Travessera de Gràcia de Barcelona… I relaten uns fets que són… autèntiques xorrades! Que si una pintada aquí, que si un grup de gent indignada allà, que si passaven per l’Hotel Nice de La Seu fent la peineta, que si els acompanyava un camió dels bombers, que si els cridaven “Perros y hijos de puta” i “Las calles serán siempre nuestras”, que si cassolades,… Els fiscals tenien molt interès en preguntar als guàrdies civils que relatessin les conseqüències logístiques i emocionals patides per “familias, niños, ancianos y esposas [¿Esposas? ¿Com?] de les Casas-Cuarteles de la Guàrdia Civil en els moments que s’hi feien aquells presumptes “escraches”.

I jo, que no entenc gaire de lleis, em pensava que quan es va a rodejar les Casas-Cuarteles, les comissaries, o una central nuclear si hagués estat el cas, és sempre en el legítim dret de protesta i manifestació del qual ens vam dotar tots els ciutadans amb el benaurat règim del 78! I conforme van passant declaracions penso, i què tindran a veure els 12 del patíbul amb tot aquella gent de La Seu que passava per davant l’Hotel Nice fent la porra? Quina responsabilitat penal se’n pot derivar d’això?

Ara bé, la declaració que més em va sorprendre va ser la de la mossa d’esquadra, l’única que van notificar i identificar amb nom i cognoms, vés a saber per quina raó tortuosa. El fiscal li va preguntar si era la titular d’un determinat número de telèfon (que no va dir sencer) i ella li va respondre: “Sí, es mi móvil”. Després li van preguntar si havia enviat un whatsapp concret, que feia referència a no sé què d’una cantada d’havaneres. Ella no ho recordava. La fiscalia va tornar-li a preguntar amb insistència, de tres formes diferents. Això va provocar que Marchena saltés: “Señor fiscal, vamos a ver. La testigo ya ha contestado que no recuerda ese whatsapp. No lo vuelva a preguntar por favor. Prosiga”. I aleshores, la defensa, l’Andreu Van den Eynde, em sembla, va preguntar a la mossa si li constava que hi hagués algun atestat, informe o investigació en curs de la guàrdia civil sobre ella. “No me consta”, va ser la seva resposta. O sigui, que resulta que la Fiscalia té coneixement d’un text de whatsapp d’un mòbil d’una mossa d’esquadra, sobre el qual la titular no tenia cap notícia que estigués sent investigada. Però,… d’on han tret la informació? Han tingut accés als seus missatges? Però això no és una flagrant vulneració d’una col·lecció de drets civils, el de la intimitat per començar?

A les 11:30 arribem al recés, i Marchena anuncia que fins a les 12:30. Es veu que anem molt ràpid en les declaracions. Conviden a sortir a públic i familiars. Aleshores, els presos s’acosten ràpidament a veure qui hi ha. Van buscant, entre la cinquantena llarga de persones, cares conegudes. Les troben. El Jordi em veu, i li envio records de diversos coneguts comuns. “No se queden ahí, vayan avanzando, por favor”, ens diuen aleshores funcionaris i policies, que no permeten al públic intercanviar paraules amb els encausats . Novetat d’aquesta setmana, pel que sembla. Ostres, quina tallada de rotllo. Els deixem enrere, sortim i baixem a un claustre molt xulo.

Els familiars sí poden apropar-se als presos, però jo em quedo sense aquesta oportunitat. Se m’allunya la possibilitat d’abraçar el Sànchez, i de poder estar almenys cinc minuts amb la resta d’encausats. Portava un sac de records pel Raül i per la Dolors.

Surto al claustre. Allà hi ha el Santi Vila amb una munió de gent, mentre els advocats que fumen apuren una cigarreta. Toca el sol, i s’agraeix, perquè la sala és freda. Confirmo que no podré entrar a veure els presos i tinc la sensació d’estar en terra hostil, tot i l’amabilitat dels que treballen allà.

La Meritxell Borràs està parlant amb diverses persones i el Carles Mundó també està per allà. Els meus nous amics tornen dels seus cinc minuts amb els presos que han estat deu. Un d’ells torna totalment tocat i no sap si usar els llagrimals. Optem per parlar amb el Mundó. Li dono records d’una bona companya de feina, i els hi torna. Comentem la jugada. No estan cansats, n’estan farts! La seva previsió és que això s’acabarà al juny o al juliol. Buff!!!  Veig al Jordi Pina, que és amic, i ens dediquem una abraçada. “Com estàs?” “Doncs aquí, batallant”. Prenc un cafè a la màquina, 45 cèntims, és prou bo. I cafè amb ma, em creuo amb el Conde Dràcula Ortega Smith de Vox, sense creuar la seva mirada amb ningú,… no fos cas!

Arrenquem un altre cop amb la sessió. Els guàrdies civils continuen amb les seves històries amb unes paraules i una cantarella, que penso que són uns imitadors. Però, d’on treuen aquest vocabulari guardicivilenc? Els ensenyen a parlar com si redactessin atestados y diligencias des de petits?

Ja veig que no podré abraçar el Jordi. I, sota la banda sonora dels guàrdies civils relatant no sé quantes faules, li faig una nota-carta arrencant un full de la llibreta que porto. L’escric i em poso la nota a la butxaca. A les 13:30 parada per dinar i fins a les 16h. Més horari europeu, impossible! Sortim. Aquest cop la muralla de funcionaris és més efectiva que a l’hora d’esmorzar. Baixem i coincidim amb les advocadesses i advocats que estan comentant coses. Com si sortíssim del cine! Que si “has vist aquell què ha dit?”, “i lo de les peinetas i els iogurts? Jajaja”. M’encanta el compadreo que es porten entre tots ells. És el judici de la seva vida. S’hi estan deixant calers, salut, i temps per estar amb els seus. Serà això alguna cosa semblant a la unitat estratègica independentista a la que molts i moltes aspirem? O pura companyonia i teràpia de grup?

Anem a dinar a la Tasca Suprema. Ens deixem una pasta. Resulta que al meu nou amic jurista li han demanat que compri xocolata pel Quim Forn, però són les 15:15, i a les 15:30 hauríem d’estar entrant al Suprem per fer de nou les cues. Preguntem per la zona i trobem La Duquesita. Li comprem 3 tauletes al 70%. De camí al Suprem trobem un advocat que els donarà la nota que portava per al Sànchez i la xocolata al Quim. Missió complerta!!

Un altre cop estem a la cua de familiars i públic, on encara hi ha més jovenalla que al matí. Abans d’entrar a la Sala, un home em pregunta si sóc espectadora. Em comenta: “Es que estoy en Madrid por unos días y he querido pasarme un rato. Es la primera vez que vengo”. “Yo he estado esta mañana y es muy interesante, ¡la verdad!”, li responc. Comencem a  parlar. Es un professor d’Economia Internacional, de la Gran Canària, víctima del centralisme madrileny, em diu, buscant la connexió entre perifèrics. La troba i entrem junts.

Seiem al mateix lloc d’abans, i s’hi afegeix l’economista canari. Tres testimonis més: Manresa, Gandesa i Igualada. I les armes emprades en els fets tumultuaris són: un encaputxat amb esprai, una tanqueta agrària, i un petate volador amb propietats incendiàries. Rebel·lió i violència a tope!

El Marchena a cada testimoni fa el mateix discurset “usted sabe que mentir o no ajustarse a la verdad en un proceso penal puede ser constitutivo de un delito. ¿Jura o promete decir la verdad?” Però de què serveix que digui això? Totes les declaracions d’avui semblen exageracions, tergiversacions i mentides, i sense la possibilitat de confrontar la versió dels testimonis amb vídeos que corroborin o no la seva versió. Una novetat processal, em diuen! I aquí no passa res? És flipant!

A les 5 pleguem. Muralla humana un altre cop. Miro el Sànchez, ens trobem i em diu gesticulant que ha llegit la nota i que ja parlarem. Li envio un petonàs amb mim i ell me’l torna. Missió més que complerta! No el podré abraçar, però li ha arribat el missatge, i la mostra de l’estima que li tinc en aquest ignominiós judici farsa. Marxo contenta.

Sortim i ens trobem un altre cop tertuliejant i rient de les parides que han dit els testimonis aquesta tarda: “que si pegaban carteles con cinta adhesiva”  “que si les habían lanzado una botella de plástico”, “que si el petate y las tanquetas agrarias”. Riem. Els riures són ambivalents, almenys als meus, ja que no estic habituada als judicis.

Apareixen els advocats i els encausats Mundó i Borràs amb les maletes trolley de 4 dies d’estada a Madrid. Moltes ganes de tornar a casa, diuen. El meu novíssim amic canari se’n fa creus de la xamba que ha tingut d’haver passat per allà i trobar-se en un corro amb advocats, encausats i públic comentant el judici més important des de la mort d’en Paco. La Meritxell Borràs ens agraeix que hi haguem anat, i li pregunto si considera convenient que gent com jo, que estem implicats en tot i en res, assistim al judici. I em diu que sí, que se senten acompanyats i que endavant en fer-ho extensiu.

Del Tribunal Suprem anem al carrer Génova, a Colón i la Castellana. El professor canari m’acompanya un tros, i anem comentant el judici i la situació de Catalunya, Espanya, i una mica de les Illes Canàries. Estem d’acord amb molt, i també discrepem en molt. Sempre és interessant fer escolta activa i empatitzar amb els arguments contraris. Ningú té la veritat, ni tota la raó.

Ja a casa, i després d’unes hores digerint la jornada a l’AVE, em trobo amb la notícia que el Jordi Sànchez ha convidat als altres caps de llista per Barcelona a un debat, i que la proposta ha sorgit cap a les 14 hores, quan estaven dinant. O sigui… que agafo un tren, un dia de vacances a la feina, m’estic unes hores a l’epicentre de la notícia, i… no me n’assabento fins a connectar el Twitter quan torno a casa?

La sensació final és que és un dia de vacances aprofitat, totalment positiu. Conscient d’haver trepitjat un escenari de la història de Catalunya, d’haver vist presencialment en acció el poder de l’Estat Espanyol (almenys el judicial), d’haver fet costat als líders dels fets de l’octubre del 2017. Em quedo amb ganes de tornar més endavant, animada per les paraules de la Meritxell Borràs, i amb més ganes que mai de poder fer aquells dinars que fèiem amb el Jordi Sànchez. Finalment, vull dir: “Llibertat presos i preses polítiques, i que les persones a l’exili puguin anar per allà on vulguin”.

Comments (1)

Imma Capdevila

Abr 02, 2019 at 10:51 PM

La pitxor tortura dels presoners….seures cada dia davant d’aquets “mamotretos”, I sentir les xurrades I mentides en boca de fiscals, xusqueros I marchenos….I aixo dia darrera dia….. terrible…..aguantar I a mes CALLAR….El poder hispanic a la maxima potencia….amb Vox a la taula , vermout i postres….
Llibertat per tots…LLIBERTAT I LLIBERTAT
Molt simpatica la cronica….felicito a la protagonista del relat.

Reply

Deixar un comentari

Respon a Imma Capdevila Cancel·la les respostes