La meva primera visita a Lledoners

Sí, soc advocada, indepe de tot cor, compromesa i recentment atenenca. He estat més de dos anys buscant el meu lloc com advocada per poder col·laborar amb la causa, no ha estat gens senzill. Estic convençuda que això passa a molts altres advocats, traductors, informàtics, gestors, … Som molts els que volem aportar i no sabem trobar el canal i la forma de fer-ho, anem a les manifestacions, fem tuits, posem diners a la caixa de resistència, adoctrinem fins on podem, persistim, i ens sembla poc, massa poc pel que som conscients que ja s’ha fet i especialment pel que sabem que encara queda per fer.

Tornem al tema, atenenca i els meus companys em regalen la oportunitat d’acompanyar-los a la presó, em vaig sentir realment molt privilegiada de poder-los acompanyar, emocionada, i en paral·lel, les pors, que puc aportar-los jo, que els puc dir, que els puc expressar. Jo se qui son ells, els sento molt propers, son els nostres presos, tinc aquell sentiment que ells son allà tancats per mi, per molts com jo, i ara, que els puc oferir de retorn?.

Quins nervis, no us ho podeu ni imaginar, no vaig ser bona ni per aclarir-me amb els passis de presó, el carnet aca i el programa .. quin desastre… Les pors, els dubtes, el desconeixement, que faig, que els puc dir…? No pateixis, seràs degudament manipulada per nosaltres em van tranquil·litzar els meus companys d’Atenes, però el meu cap no tenia aturador. 

Per sort, la Bea em va donar un encàrrec: un missatge per en Jordi Cuixart, de feina, bé com a mínim ja tenia una “excusa” un petit propòsit. I com em va dir que no podria entrar el mòbil i que m’ho apuntés en un paper … vaig intentar memoritzar les paraules textualment per si de cas, i al final ho vaig escriure en un tros de paper rosa petit que, vaig decidir que en un moment donat, sempre podria entrar a la butxaca. No sé què de la meva imaginació em va portar a “traçar aquest pla infal·lible”. En tot cas, aquella nota em donava certa tranquil·litat, em feia sentir menys intrusiva en la meva visita.

El diumenge, vaig arribar 15 minuts abans de l’hora (no sabeu com a quan d’inusual és això en mi), els meus companys molt tranquils, hi han anat moltes altres vegades, alhora percebo que es senten molt contents d’anar-hi, ells saben que la seva visita suma, i això em va donar molta seguretat.

Un cop allà, realment la primera impressió de la presó no agredeix tant com pensava, no sembla una presó. Però HO ÉS, som conscients que ho és, les altres visites ho fan evident, el control, l’obrir i tancar de les portes, les funcionàries.

Avui sembla ser que no ens donaran sala, ens condueixen per més portes, i passadissos i arribem a una sala gran plena de petites sales de vidre amb alguna cadira i el VIDRE. El VIDRE que separa les visites dels visitats, els lliures dels presos, una barrera transparent d’injustícia amb un petit intercomunicador per poder-se escoltar bé.

El primer en baixar és en Jordi Cuixart amb un somriure i dient-nos d’entrada que té pressa, i tot seguit en Joaquim Forn, en Josep Rull, en Jordi Sanchez i en Jordi Turull. Els hem interromput la seva activitat, i tot i així, ens somriuen, em miren perquè no em coneixen, em presenten.

A l’altra banda d’aquell vidre indigne, cinc persones molt generoses.

Neguitosa vaig donar ràpid el missatge que portava per en Jordi Cuixart, suposo que per justificar la meva presència, em sentia incòmoda, indigna, no sé, la sensació d’injustícia, de sobte, se’m feia tan brutalment real que no encertava a reaccionar. Ell em va fer senyals i vam anar a la sala del costat, vam xerrar una estona, sobretot ell, quanta energia, quanta generositat, quanta positivitat, malgrat tot, sí, malgrat tot… Em va dir tantes coses, no voldria oblidar res, va dir ho tornarem a fer, ho va dir moltes vegades, i voleu que us digui, sona molt bé i molt real de la seva veu. No te rancúnia, intenta entendre i sí clar que vol compartir amb els seus fills la creixença i voldria recollir el gran a l’escola i no pot, i li fa mal, però és tan conscient d’on és i perquè que això li dona tota la força que transmet.

Ha de marxar, ens acomiadem, torno a la saleta del costat, amb els altres, un moment, de passar papers, comentaris ràpids i marxen ja tots, somriuen un altre cop.

I torno a sentir la injustícia i la generositat més gran, amb aquest gest, amb el seu adeu.

Es queda en Jordi Sánchez podem parlar amb ell força estona, és molt generós amb nosaltres, ens explica, ens somriu, ens escolta, comparteix la seva realitat, el que pensa, el que està fent, …   Em sorprèn la seva capacitat de síntesi i anàlisi objectiu de la seva situació, ple de consciència. Veig molta reflexió feta.

Deixar un comentari