[La crònica que aquí us presentem és d’un conjunt d’autores no vinculades al món del dret, però que aporten una lectura valuosa d’una jornada del judici]

A Madrid plou. L’aigua regalima per la cara serena de la imponent Julia, del Jaume Plensa, mentre creuem la plaça Colón en direcció al Tribunal Suprem. Quan hi arribem, pels volts de les 8:30, ja hi ha una petita cua de gent que s’espera a fora, sota els paraigües. Nosaltres som quatre i de seguida ens posem a parlar amb un matrimoni gran que hi ha al davant nostre i amb un noi jove, estudiant de Dret i Filosofia a Madrid, que arriba tot seguit. Els tres són catalans; al cap de poc n’arriben alguns més. Hi ha certs nervis: cap de nosaltres ha estat mai en un judici, molt menys d’aquesta naturalesa. Què ens espera a dins? De moment comencem a repartir papallones grogues, el nou pin d’Òmnium Gràcia.

Ens fan passar en grupets de quatre o cinc. Control de seguretat, comprovació de DNIs i lliurament de mòbils apagats, que ens retornen quan sortim a dinar al migdia. Ens col·loquem el distintiu de visitants (ens han tocat els números 17, 18, 19 i 20) i a continuació pugem per una escala estreta cap al primer pis, seguint els rètols de la “Causa Especial 3/20907/2017”. A dalt arribem a un passadís ample dividit en tres sectors: el primer, el més proper a la porta que duu a la sala del judici, per als advocats; el segon, per als familiars; el tercer i últim, per al públic visitant. Ens posem a lloc, disposats a esperar els tres quarts d’hora que resten fins a les 10:00. Les estones d’espera, tant aquesta com després el recés de mig matí i l’hora de dinar, són riques en observacions, converses i reflexions. Una observació: un noi assegut en una banqueta, cabell engominat, jersei de coll de pic beige amb una petita bandera espanyola brodada al pit, mocador de seda al coll, i el detall que fa més basarda, guants de pell negra que no es treu en cap moment. Una conversa: parlem una bona estona, en presència de l’Elisenda Paluzie, que acaba d’arribar, amb els pares de l’Albert Donaire, el Mosso d’Esquadra cridat a testificar per la (mal) anomenada acusació popular, és a dir, Vox. Ens expliquen el seguit d’amenaces que han patit i continuen patint ells i el seu fill: les darreres, el vàter envoltat de llaços grocs que va aparèixer al davant del domicili de l’Albert (amb “Ets una vergonya per l’uniforme” escrit al dipòsit) i l’escabetxada d’arbres fruiters i altres destrosses a l’hort dels pares. “La gent té por, no es mulla”, diu la mare, angoixada, “i els jutjats arxiven moltes denúncies d’atacs a independentistes”. Quedem muts.

A l’extrem del passadís on ens esperem, allà on desemboca en el corredor que mena a la sala del judici, han desplegat un biombo. Pel darrera, ens diuen, passen els jutges i els presos. Un cop l’enretiren, comencem a desfilar cap a dins. Ara els nervis es fan sentir de debò. Accedim a la sala i, de les tres fileres de bancs, seiem a la del mig. L’espai imposa: sostre i portes altes, aranyes versallesques, molts daurats i vermells. L’escenari perfecte per a la performance del poder. I els actors principals ja són a lloc: els jutges al fons, les acusacions a la nostra dreta, les defenses a l’esquerra. Es fa estrany, estranyíssim, veure els acusats d’esquena i com “enfonsats” enmig d’aquestes tres bandes entarimades, tot i que avui alguns han triat seure darrere de les seves defenses. Des d’on estem asseguts, però, només veiem la Dolors Bassa i la Carme Forcadell.

Comença la sessió. Al matí desfilen davant del tribunal els darrers set testimonis de les acusacions. Els tres primers són representants de l’empresa Unipost, citats en relació a les famoses factures proforma per valor d’1 milió d’euros amb què suposadament la “Generalidad”, com insisteix a dir l’advocat de Vox, va pagar els serveis de distribució postal del referèndum. Cap de nosaltres és expert en el tema ni sap de lleis, però quan arriba el torn de paraula als advocats de les defenses, en formulen tres que ens semblen clau. A la primera, “¿Se puede facturar sin nota de entrega?”, el testimoni respon “No”. Les respostes a la segona, “¿Los miembros de la Guardia Civil que se personaron en su sede, llevaban orden judicial?”, i a la tercera, “¿Le informaron de que podía negarles la entrada?”, també són negatives. Durant aquests interrogatoris, la fiscal Consuelo Madrigal insisteix repetidament en els mateixos punts. Això, segons ens explica durant el coffee break una advocada amiga, membre de l’Associació Atenes, els fiscals ho fan per mirar d’atabalar el testimoni i que s’acabi contradient o dient alguna cosa que “no tocava”. Però l’estratègia no funciona, com a mínim aquest cop, ja que no només no fa confondre els declarants, sinó que dues vegades el jutge Marchena la interromp per aturar-la.

L’Albert Donaire entra vestit amb pantalons grocs i diverses insígnies independentistes a la samarreta grisa. La seva arribada provoca un canvi de to perceptible a la sala. A diferència del que ha fet fins ara, a aquest testimoni Marchena li ordena que s’estigui dempeus mentre li recorda allò de “es delito mentir en un juicio penal”. Per part de Vox, agafa la paraula per primer cop l’advocat principal, Javier Ortega Smith, que comença a interrogar-lo sobre el seu compte de Twitter i la seva relació amb Mossos per la República. La resposta de l’Albert, en el sentit que avui ell no seu al banc dels acusats, provoca una reprimenda notable per part de Marchena. A partir d’aquí, el testimoni contesta totes les preguntes i no fa cap altre intent de parlar en català. La performance del poder ha funcionat un cop més. Què hauríem fet nosaltres en el seu lloc, ens preguntem? Per la seva banda, tant el Joan Ignasi Elena, coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum, com, després del recés, la Neus Lloveras, expresidenta de l’AMI, insisteixen en el caràcter públic, transversal i pacífic de totes les seves activitats, descripció que la Neus, en resposta a una pregunta del Bernat Salellas, fa extensiva a l’ANC i Òmnium. La nostra acompanyant advocada troba que tots dos han contestat molt bé, amb serenitat i claredat.

Quan arriba l’hora de la pausa, la Piedad i la resta d’uixers ens fan sortir de la sala tan de pressa que només una de nosaltres té temps de creuar la mirada amb un dels presos, el Jordi Cuixart. La mira somrient, desbordant energia. Quedem, un cop més, impressionats pel coratge d’aquest home. Durant el recés passen moltes coses. Hem portat una bossa de bunyols de l’Empordà fets a casa. N’anem oferint a qui en vulgui, per sucar amb el cafè de les màquines. Veiem l’alcalde d’El Port de la Selva i president de l’AMI, Josep Maria Cervera, que ha vingut a escoltar el testimoni de la Neus Lloveras. Parlem breument amb el Joseba Egibar (PNB), que es declara profundament indignat. Una periodista del diari danès Jyllands-Posten, enviada per cobrir les eleccions del 28-A, ens demana aclariments sobre els testimonis que acabem d’escoltar, ja que el seu castellà és limitat. Un de nosaltres té una topada desagradable amb dues dones que estan furioses per les papallones grogues que han aparegut a les solapes, camises i jerseis d’una part del públic. A continuació les observem xerrant animadament amb l’Ortega Smith i fent-se una selfie amb ell. Com és que han pogut entrar el mòbil? Oferim un bunyol a un policia nacional amabilíssim. Ens diu que gràcies i que ja li agradaria, però no pot acceptar-lo: “aquí, por menos de nada te cae bronca”. Obrim els ulls com plats. Amb un somriure, l’home continua: “Es que allí, claro, hay mar. El mar relaja muchas cosas, las suaviza. Aquí todo es muy seco; hace mucho calor o mucho frío. No es lo mismo”. Afegeix, finalment, que les dues dones exaltades les coneixen bé, que ja han rebut més d’una amonestació i que els han fet esborrar la selfie en qüestió. Amb això ens deixa per continuar la feina. Encara commoguts per la sorpresa, ens acostem al Jordi Pina. Acaba de rebre la notícia de l’absolució del Sandro Rossell. Una notícia importantíssima, diu, en relació amb aquest judici. Amb aquestes bones sensacions, ens encaminem altre cop cap a dins.

Ara seiem al fons, on hi ha algunes bancades i cadires un pèl elevades damunt d’una plataforma. Això ens permet tenir una visió de conjunt de la sala, encara que per contra ho veiem tot des d’una mica més lluny. Quan tot just el Marchena està dient allò de “se reanuda la práctica del interrogatorio a los testigos”, una de nosaltres s’aixeca un moment de la cadira per mirar de veure qui són els presos que seuen darrere dels advocats, a l’extrem més allunyat. Immediatament, l’home que seu a la cadira del costat salta: “No se puede levantar. Siéntese. Hasta que el juez no dé permiso, aquí nadie se levanta”. L’home no va uniformat ni duu cap insígnia visible, però posteriorment confirmem que és una mena de vigilant de sala i que n’hi ha més com ell. Pensant en l’Albert Donaire, la receptora de l’esbroncada torna a seure sense dir res.

L’Albert Batlle, exdirector dels Mossos, ens sembla impecable. Respon amb veu alta i ferma i amb total convicció. Assumeix personalment la proposta de nomenar Josep Lluís Trapero com a Major dels Mossos i afirma que els motius de la tria van ser purament tècnics i professionals. Admet la seva incomoditat personal davant del referèndum alhora que deixa clara en tot moment la independència de les decisions operatives dels Mossos i, cosa especialment important segons ens explica després l’advocada que ens acompanya, afirma inequívocament que l’estructura de comandament del cos no es va modificar després que ell presentés la seva dimissió al Conseller Joaquim Forn. Acaba subratllant que el Trapero mai no hagués acceptat cap interferència del poder polític. Chapeau.

Quan sortim al carrer per dinar l’efecte és estrany: ens sorprèn la llum natural, tot i que grisa, i el fet que el món continua girant més enllà de les parets de la sala de vistes. Quan anem a creuar el carrer veiem que les dues seguidores furibundes de Vox ens apunten amb un mòbil. Ens estan gravant? Saludem amb la mà i un somriure i seguim la marxa. La cafeteria de l’Institut Francès està tranquil·la perquè encara és aviat; ens asseiem en una taula de sis, amb l’advocada i l’estudiant de Filosofia i Dret, i ens serveix un cambrer madrileny molt simpàtic, amb cueta, que fa intents de parlar en català. Estem cansats; els nervis i l’esforç de seguir els interrogatoris, nosaltres que no som lletrats, es fan sentir. Mirem d’imaginar-nos com es deuen trobar els presos després de tres mesos de judici i amb tres mesos més per endavant. I en condicions incomparablement més dures; al cap i a la fi, nosaltres venim de casa i hi tornarem aquesta mateixa nit. I a títol personal, no ens hi juguem el que s’hi juguen ells. Durant el dinar comentem com ha anat el matí; l’advocada ens aclareix moltes coses. També parlem d’altres temes; aficions, feines respectives. Necessitem oxigenar-nos una mica.

 A la tarda es produeix un canvi important en el decurs del judici, ja que comencen les compareixences dels testimonis cridats per les defenses. Els dos primers a declarar són el Jordi Solé, alcalde de Caldes de Montbui i eurodiputat al Parlament Europeu (ERC), i l’Anna Teixidó, que al setembre de 2017 era Cap de Relacions Externes i Protocol de la Conselleria d’Economia. El tema estrella en tots dos casos són justament els fets del 20 de setembre davant i a dins de la Conselleria. A preguntes de l’advocat que l’ha convocat, l’Andreu van den Eynde, el Jordi descriu amb deteniment el caràcter espontani i pacífic de la manifestació. És interessant escoltar com explica que, en un moment donat del dia, va respondre les preguntes de mitjans internacionals, tot remarcant que el que els preocupava no era la manifestació, sinó les actuacions que estava duent a terme la Guàrdia Civil. A continuació afegeix que, arran dels fets, un grup de quinze eurodiputats que n’incloïa un del PP van fer una pregunta al Parlament Europeu referent a la vulneració de drets fonamentals –en aquest moment, però, Marchena l’interromp amb l’argument que això no és pertinent al cas. Ens mirem amb cares de consternació.

L’advocat Pina aprofita el final d’aquesta declaració per plantejar una qüestió de procediment al tribunal: argumenta que els testimonis de les defenses els hauria d’interrogar primer l’advocat que els ha convocat, després les acusacions i, finalment, s’hauria de donar veu un cop més als advocats de les defenses per tal de garantir plenament els drets dels defensats. Cita l’article 701 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal. Quedem astorats de veure que a la taula de jutges fan anar un llibre amunt i avall, com si consultessin la norma que ha esmentat el Pina. Finalment, el jutge Marchena respon que “esto es opinable” i “hasta ahora, en este juicio, no se ha hecho así”. Afegeix, però, que el tribunal reflexionarà i, si cal, rectificarà.

La declaració de l’Anna ens atrapa especialment, ja que amb un ritme pausat i de forma molt endreçada, va responent les preguntes de la Marina Roig per construir un relat acurat del que es va esdevenir a l’interior de la Conselleria des de les 9:00 del matí fins a les 2:45 de la matinada següent, que és quan finalment va poder marxar. Quan posteriorment comentem la seva declaració amb l’advocada que ens acompanya, ens fa veure que ha estat magistral, ja que ha desmuntat sistemàticament la versió de la secretària judicial del Jutjat d’Instrucció 13. L’Anna deixa clar, per exemple, que des del primer moment es va posar a disposició de la Guàrdia Civil per a qüestions logístiques; que la comunicació entre les persones que, en un moment o altre, van estar a dins de la Conselleria (Guàrdia Civil, Mossos, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez) va ser natural i fluïda; que es podia entrar i sortir amb normalitat pel passadís format pels voluntaris; que en cap moment la Guàrdia Civil va manifestar estar preocupada per un possible assalt a l’edifici per part dels manifestants; que el Jordi Sànchez es va oferir per acompanyar personalment a la secretària judicial en la sortida de la Conselleria. I dos punts clau més: primer, que cap al migdia, va poder sentir com un tinent no uniformat de la Guàrdia Civil deia que hi havia armes als cotxes que havien deixat aparcats a fora, però que no ho havia volgut dir davant del Jordi Sànchez; segon, que cap al vespre, quan es va començar a parlar de desconvocar, els Jordis van assenyalar que això no era fàcil, que qui ho fes, havia de ser percebut com a referent per les persones congregades al carrer i que ells no estaven segurs de ser-ho en tots els casos.

Acabada la declaració de l’Anna, el Pina insisteix un cop més en la qüestió de procediment que ha plantejat abans. Entenem que és un tema molt important quan veiem l’expressió a la cara de l’advocada que ens acompanya. El Marchena promet una resposta per l’endemà i, efectivament, l’endemà al matí escoltem a la ràdio que la resposta és negativa. Una vulneració més dels drets dels defensats en aquest judici injustificat i interminable.

Quan sortim al carrer plou amb ganes. Veiem els furgons de la policia que s’acosten per endur-se els presos. La Julia del Plensa encara plora sota la bandera espanyola descomunal que oneja a la plaça Colón. Al vagó silenciós de l’AVE, cadascú de nosaltres mira de començar a pair aquesta jornada tan particular. A les portes del 28-A, som intensament conscients del que hi ha en joc en aquest judici.

Comments (1)

Maria Carmen Freixas Farré

Abr 29, 2019 at 6:37 PM

M’ha interessat molt l escrit de l’experiència que heu viscut.

No és el mateix veure jo per la tele.

Què casual que fos el mateix dia que van absoldre al Sandro Rossell.

M’ha fet molta gràcia el detall dels bunyols fets a casa.

Gràcies!

Reply

Deixar un comentari